20/6/09

L'Iran que jo conec!


L’Iran, l’antiga Pèrsia que jo conec és la de l’any 2003. La nit de Sant Esteve el país va patir un gran terratrèmol, on molts ciutadans van desaparèixer d’una ciutat on moltes famílies es van quedar sense ningú, a la ciutat de Bam. Nosaltres vam viure un Iran molt trist i patint el dol d’una gran desgràcia. Però malgrat tot això la vida continua i nosaltres fem el recorregut previst.

Anem a Yazd, visitem “les torres del silenci” on antigament hi deixaven els cadàvers perquè fossin devorats pels buitres. També visitem la mesquita del divendres i anem a dormir a Karavan saray Zein-o-Din un espai fantàstic en el desert i un restaurat karavanzer important de la ruta de la seda.

De camí a Chiraz visitem Persépolis, on puc comprovar la inscripció de la Reina del Desert, historia que acabava de llegir, aquesta ciutat va estar fundada fa més de 2500 anys, capital d’un gran imperi que anava des de la India fins el mar Egeo i d’Egipte fins al mar negre.

Molt a prop visitem les runes Nagsh-e-Rostam i Pasargad realment molt curioses, poc conservades i poc preparades pels turistes.

Finalment arrivem a Chiraz, la ciutat de les lletres on hi ha els mausoleus dels poetes més importants del país de totes les èpoques Hafel, Saadi… Aquí podem intercanviar opinions amb els i les joves del país, la nostre percepció es que desitgen viure amb modernitat, i tenen molta curiositat i ganes de parlar amb turistes europeus. Visitem el Palau de Narajestan i passegem per aquesta ciutat meravellosa.

Tenim molta curiositat per arribar a Isfahan ciutat protagonista d’una novel•la que he llegit d’una autora catalana. La Mezquita del Iman, la plaça Iman i el Bazar Qaysaryeh, francament molt recomanable tot, un entorn únic, sis pisos d’alçada del palau, una mesquita de colors, el millor color blau marqués que encara recordo a dia d’avui, i crec que passegem per una de les places més grans del mon.

I per acabar les nostres vacances coneixem Teheran la capital Persa i immensa.

Les curiositats del viatge és que som un grup reduït, Vascos, Gallecs, Andalusos, Madrilenys i Catalans i en el viatge d’anada coneixem el protagonista de la història d’una novel•la escrita per l’Anna M. Briongos, “El meu Iran” alguns queden amb ell per prendre un té quan visitem Isfahan, nosaltres no hi anem.

Per això tot el que està passant jo m’ho crec, encara que sigui després de sis anys.