Volem consells per cuinar!

La Maria, la meva amiga, està més malalta del que s'imagina, ella no sap menjar adequadament i la volem ajudar.

Ella pensa que una operació li resoldrà tot, el que l'anima és aquelles altres nostres amigues que ho han superat per mitjà del quiròfan.

Ens hem proposat que a través del meu bloc volem aprendre de la comunitat virtual mètodes i formules per cuinar d'una determinada manera i a veure si així podem aconseguir emocionar a la Maria que cal molta voluntat i ganes de curar-se, a veure si som a temps perquè no arribi al quiròfan.

Crec que hauríem de partir de uns quants principis i agrairem l'ajuda de tots aquells que d'una manera o altre han superat la malaltia primer pel canvi d'hàbits en el menjar i altre l'esforç mental que representa.

Sabem que no podem cuinar amb gaire oli, que hem de menjar de tot i hem de d'oblidar alguns aliments, però si que hem d'utilitzar alguns aliments lights.

Les amanides en principi ja son l'essència d'una bona dieta, però el que volem descobrir son receptes noves. També tenim clar que tota la carn que es pot menjar ha de ser a la planxa, a la brasa o bé a la graella.

Una de les nostres primeres preguntes és com podem fer un sofregit sense oli?.
Els ingredients són: la ceba, el tomàquet, el pebrot,arros, calamars i algun marisc

Moltes gràcies si ens podeu ajudar-nos a nosaltres hi a tots aquells que ho llegeixen.

Un diumenge de pluja!

Avui diumenge ha estat plovent i si nosaltres fóssim de les comarques que han prohibit poder cosetxar, a qui s’ha de demanar responsabilitats?
Els que som de pagès, sabem que no podem fer les tasques del camp el dia i hora que hem programat, el temps és qui mana i qui decideix si hi ha una bona collita o no!.
Per això s’ha de pensar que si aquests agricultors no poden recollir el cereal perquè a partir d’ara plou, quines conseqüències pot tenir en la seva economia. De ben segur que fer extremar els mecanismes de control per prevenir els incendis hagués estat més encertat.

L'Iran que jo conec!

L’Iran, l’antiga Pèrsia que jo conec és la de l’any 2003. La nit de Sant Esteve el país va patir un gran terratrèmol, on molts ciutadans van desaparèixer d’una ciutat on moltes famílies es van quedar sense ningú, a la ciutat de Bam. Nosaltres vam viure un Iran molt trist i patint el dol d’una gran desgràcia. Però malgrat tot això la vida continua i nosaltres fem el recorregut previst.

Anem a Yazd, visitem “les torres del silenci” on antigament hi deixaven els cadàvers perquè fossin devorats pels buitres. També visitem la mesquita del divendres i anem a dormir a Karavan saray Zein-o-Din un espai fantàstic en el desert i un restaurat karavanzer important de la ruta de la seda.

De camí a Chiraz visitem Persépolis, on puc comprovar la inscripció de la Reina del Desert, historia que acabava de llegir, aquesta ciutat va estar fundada fa més de 2500 anys, capital d’un gran imperi que anava des de la India fins el mar Egeo i d’Egipte fins al mar negre.

Molt a prop visitem les runes Nagsh-e-Rostam i Pasargad realment molt curioses, poc conservades i poc preparades pels turistes.

Finalment arrivem a Chiraz, la ciutat de les lletres on hi ha els mausoleus dels poetes més importants del país de totes les èpoques Hafel, Saadi… Aquí podem intercanviar opinions amb els i les joves del país, la nostre percepció es que desitgen viure amb modernitat, i tenen molta curiositat i ganes de parlar amb turistes europeus. Visitem el Palau de Narajestan i passegem per aquesta ciutat meravellosa.

Tenim molta curiositat per arribar a Isfahan ciutat protagonista d’una novel•la que he llegit d’una autora catalana. La Mezquita del Iman, la plaça Iman i el Bazar Qaysaryeh, francament molt recomanable tot, un entorn únic, sis pisos d’alçada del palau, una mesquita de colors, el millor color blau marqués que encara recordo a dia d’avui, i crec que passegem per una de les places més grans del mon.

I per acabar les nostres vacances coneixem Teheran la capital Persa i immensa.

Les curiositats del viatge és que som un grup reduït, Vascos, Gallecs, Andalusos, Madrilenys i Catalans i en el viatge d’anada coneixem el protagonista de la història d’una novel•la escrita per l’Anna M. Briongos, “El meu Iran” alguns queden amb ell per prendre un té quan visitem Isfahan, nosaltres no hi anem.

Per això tot el que està passant jo m’ho crec, encara que sigui després de sis anys.

Aquests dies hi ha com una alegria i optimisme diferent, de ben segur que aquest estat és un parèntesis a la realitat del difícil dia a dia.

El moviment econòmic que ha generat anar a Roma de ben segur que alguns mitjans de transport els hi ha suposat una petita injecció per poder obtenir uns resultats econòmics millors.

Hem vist com molta gent ha fet un esforç per viure en directe el triplet que ha fet el barça, el millor equip del mon, i els altres hem restat a casa i veure a través dels mitjans de comunicació aquesta eufòria. El que jo personalment no entenc, és tot el desplegament informatiu dels mitjans públics a Roma, la paradoxa és de que no podien entrar al camp i el que intentaven és transmetre l’ambient de fora i jo crec que no ho van aconseguir.

El barça

Crec que el barça serà un mitjà per fer teràpia col·lectiva d'il·lusió. Ja ens haviem oblidat de que vol dir guanyar,o estar contents?.

Inici

Dissabte vaig assistir al taller de blocs i arrel del que vaig escoltar m'he atrevit a començar a escriure en el meu propi bloc. Així que veuré el que sóc capaç de fer.